LA CONFIRMACIÓ DEL VATICINI

Sembla que haguem entrat en una època de desconfiança, alguns parlen fins i tot de crisi de país. El fet inqüestionable és que la política, agradi o no ens agradi, ha d’existir. Podem parlar que és injust posar a tothom al mateix sac, que a tot arreu hi ha alguna poma podrida, fins i tot qüestionar si això va més o menys amb nosaltres i si té tota la pinta d’anar eminentment per un partit en concret. Tot això, al capdavall és irrellevant quan les hostilitats no cessen. No podem permetre que la nostra voluntat de reivindicar el que és just és vegi diluïda; engolida per cortines de fum, que malgrat estar revestides de legalitat, no deixen d’estar orquestrades per un poder que consent que es denigri la nostra dignitat com a poble fins i tot a l’hora de tractar els nostres detinguts. Dictant la pena de l’escarni públic per contribuir a abaixar la moral d’un poble en creixement.

Reconec que és fàcil perdre’s en el desencant, però convé seguir alerta i adonar-nos que a la nostra cara s’està esmicolant l’Estatut amb el consentiment d’ERC, ICV i PSC-PSOE. Al juliol d’aquests any, després de 3 anys de negociació, amb una quantitat ignominiosa d’incompliments de terminis, el govern presentava l’acord pel model de finançament. ERC es penjava la medalla mentre es feia la foto amb Zapatero, un esforç que posteriorment no es veuria recompensat pel suport dels republicans als pressupostos de Zapatero, com amargament recordava la ministra Salgado. Finalment res de model de finançament propi per Catalunya. Aquesta era una de les premisses importants que defensava l’Estatut. Era imprescindible revertir la situació de sagnia fiscal i d’espoli com quedava demostrat amb publicació de les balances fiscals. Era important aconseguir un model propi de finançament . Està clar que era molt fàcil augmentar l’actual dotació econòmica, però no volíem un nou “cafè per tothom”. Sinó un model propi que ens permetés mantenir una relació bilateral amb l’estat. Poder negociar de tu a tu i no en el marc d’una negociació amb la resta de Comunitats Autònomes. Amb la inclusió del finançament de Catalunya a la LOFCA amb el suport de PSC, ERC i ICV es confirma el que tots ens temíem: s’incomplirà l’Estatut a mans del nostre propi govern i renunciarem a disposar del nostre model propi de finançament. Des del Congrés CiU ha presentat esmenes a la totalitat a la reforma de la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA) però el tripartit ha votat en contra d’aquestes esmenes.

Ja els deia fa just unes línies que amb l’actual clima de desafecció és molt fàcil renunciar. Ho és especialment més quan constatem que el nostre propi govern renuncia a les poques quotes d’autogovern de més que ens ofereix aquest polèmic Estatut. Però precisament per això és molt important que els que estimem aquest país i volem que canviïn les coses, no abaixem en cap moment la guàrdia ni ens deixem endur pel desànim que ens provoquen. Persistim i reclamem el que és just.

L’OMBRA DE LA SOSPITA

Sembrada ja l’ombra de la sospita és sovint difícil sinó estèril desmentir. Dimarts ens despertàvem commocionats i enfadats a conseqüència d ‘aquesta nova garzonada. Commocionats perquè crèiem que a Catalunya era impossible que s’estengués la plaga de corrupció que assota la política espanyola. Enfadats perquè després de l’afer Millet, aquest nou clatellot costava molt assimilar-lo.

Feia escassament dues setmanes que els socialistes intoxicaven el panorama informatiu llençant falsedats amb mala fe sobre els convenis entre la Trias Fargas i l’Orfeó Català amb la única finalitat de desprestigiar Convergència. Primer que aquests convenis són totalment legals i es van subscriure en virtut de la promoció de la cultura i la música. 7 convenis, 630.000€ en 10 anys. Ni el 4% del seu pressupost. I aquests diners, rebuts a través de mecanismes bancaris i no en diner negre com s’ha especulat, van servir per entre d’altres coses: homenatges a Jacint Verdaguer, Salvador Espriu, Pau Casals, recitals de poesia, concerts de Nadal i de primavera, sessions de Jazz i un llarg etcètera d’activitats dutes a terme gràcies a aquests diners. De totes formes, sensibles amb la situació de l’Orfeó, ajudarem amb el que puguem i si convé tornar-los, ens estrenyerem el cinturó i molt possiblement també ho fem.

El PSC qüestionava la moralitat de subscriure aquests convenis. Un PSC a qui la Caixa, l’any que entra al govern li condona un deute de 7,15 milions d’euros! O que dels 950.000 euros d’ingressos de la fundació Rafael Campalans (PSC) l’any 2008, 750.000 provinguessin de subvencions oficials! O el conveni amb la Caixa Catalunya de Narcís Serra en virtut del qual aquest li donava 50.000€ la mateixa fundació Campalans. O que no és immoral que del 10% del informes totals que s’han auditat fins ara s’hagi conclós que s’han malgastat 729.000 euros amb informes inútils?

El PSC està electoralment mort i generar un clima de desafecció és la millor estratègia que tenen. Esquitxen a tothom i posen a tots els polítics al mateix sac. Evitant així que la gent que tenia ganes d’anar a votar per treure aquesta lacra del govern es plantegi ni tan sols sentir a parlar de política. Senyors, respectem els mecanismes de l’Estat de Dret, la presumpció d’innocència. El Sr. Zaragoza s’ha afanyat a tallar els caps dels implicats abans fins i tot que se’ls imputés formalment. Segurament sap més coses. El que jo sé és que hi ha terrenys dins el marc de l’operació Pretòria que es van vendre sota l’alcaldia de la Sra. Manuela de Madre, predecessora de Bartomeu Muñoz. Que el seu marit Antoni Fogué, actual alcalde accidental de Sta. Coloma és el president de la Diputació de Barcelona, que el Sr. Muñoz n’és el vicepresident i que la presidenta de l’àrea d’urbanisme de la Diputació és la Sra. Anna Hernàndez , esposa del MH Montilla. Ah, i per cert, el Sr. Muñoz fins l’any passat va pertànyer a la comissió de control financer del PSOE. Respecte els Srs. Prenafeta i Alavedra. El primer fa 20 anys que va deixar la política i el segon vora 13 anys. Si han fet alguna cosa, ho han fet títol personal: sense càrrec ni responsabilitats públiques. Pels anys de servei al país es mereixen poder explicar-se. Exigim que el procés judicial arribi al fons de la qüestió i fins llavors respectem la presumpció d’innocència.

GEOMETRIA VARIABLE

El macabre concepte de moda d’aquesta IX legislatura; consisteix en pactar si cal amb el diable amb l’únic fi de mantenir un executiu en minoria que des del primer dia va vertebrar la seva política en el “qui dia passa, any empeny”. S’és plenament conscient d’un bon principi que iniciar cap mena de projecte ambiciós que evolucioni la societat és completament impossible por dues raons: una, la falta de consens. La segona, la voluntat de no desgastar-se electoralment. Això d’entrada ja demostra una covardia inusitada i menyspreable del PSOE. Per tant el rescabalament de suport parlamentari és cerca exclusivament en els tràmits d’obligat compliment com el que avui ens ocupa (Pressupostos Generals de l’Estat). Així és que per dur a terme aquesta estratègia de pura ostentació de poder pel simple fet d’ostentar-lo sense ànim de fer-lo servir requereix sine qua non l’anul·lació per complet de l’altre gran partit de l’oposició. Per aconseguir-ho: utilitzar tots els mecanismes que ofereix ser el titular de l’executiu, eminentment la fiscalia per abocar cubells i més cubells de merda sembrant la sospita prescindint de l’evidència i del principi de presumpció d’innocència. És necessari també perquè la recepta funcioni tenir mitjans de comunicació que no tinguin remordiments en difondre la línia més dogmàtica de pensament del partit i que alhora siguin molt receptius quan rebin filtracions “anònimes” de sumaris.

Parlem de geometria. La distància més curta entre dos punts és una línia recta. En el cas dels pressupostos, el segon punt, està conformat pel PNB. En aquesta ocasió els hi ha tocat a ells abaixar-se els pantalons. Hi ha dos factors clau que han impulsat de manera determinant la “lliure” decisió dels nacionalistes bascos a donar el suport parlamentari necessari als socialistes per aprovar els pressupostos a la cambra baixa. D’una banda, si es pensaven que socialistes i populars ja no podien fer res més per eradicar els nacionalistes de la política basca, anaven equivocats. Resulta que PP i PSOE sumen suficients vots per usurpar, quan ho considerin oportú, la Diputació d’Àlaba, actualment en mans del PNB. És a dir, que els tenen lligats per tota la legislatura sinó volen perdre la institució més gran que avui en dia governen. No obstant, aquests han de poder justificar davant els seus electors el seu posicionament, i han aprofitat l’avinentesa per fer aprovar el que han anomenat “blindatge de les normes forals econòmiques”_ garanteixen el concert econòmic dotant de rang de llei la normes de les diputacions forals, fent el Tribunal Constitucional el controlador legislatiu i no la justícia ordinària_.

Per tant, els pressupostos quedaran aprovats. Sense buscar més consens que el resultat de la suma, prescindint de l’opinió de la Comissió Europea, agents socials i la pròpia ciutadania. Molts es preguntaran si la resta d’oposició vota que no pel simple fet de pertorbar l’incompetent més gran de l’estat, Zapatero. La resposta: pujada d’impostos equivalents a l’1% del PIB, eliminació de la deducció dels 400€ (en cas que els cobressin perquè jo...), en una any pèrdua d’1’7M de treballadors i cap mesura per corregir-ho (de fet la formació d’aturats es contempla en 94M d’euros menys que el 2009) i sobretot perquè els pressupostos són absolutament denigrants per la dignitat de Catalunya. Disminució de la inversió en un 5’4%, (635M€ menys). Total que des de l’any 2007 i en virtut del que estableix la Disposició Addicional 3a de l’Estatut aquests lladres ja ens deuen més 2500 milions d’euros.

Nou bloc!! CDC Reus

Els companys de Convergència Democràtica de Reus inauguren bloc!!!

Us recomano que el visiteu:

http://reuscdc.blogspot.com/

Comencen forts; i no n'hi ha per menys: El Conseller Llena prefereix l'avellana turca, i amb l'avellana no s'hi juga!!!

POLÍTICAMENT INCORRECTE

No fa pas massa dies mentre exercitava el dit polze en l’exercici del zàping _terme que gratament he comprovat està acceptat pel DIEC_ vaig coincidir amb una entrevista feta al MH Heribert Barrera. Mentre em delectava amb les seves sempre sàvies reflexions, l’expresident del Parlament es va declarar políticament incorrecte, aclaridor per si algú en tenia algun dubte. Barrera argumentava que sovint el políticament correcte podia provocar un efecte que em permetré qualificar com el de les “majories tapades”. Sovint, per considerar el nostre pensament minoritari, la tendència que tenim com a éssers antropològicament socials és modular-lo o fins i tot ocultar-lo per adaptar-lo al que considerem majoritari, amb el risc inherent que sigui una multiplicitat d’actors els que probablement coincidirien. Com podria això canviar el transcurs dels esdeveniments? Doncs aquesta qüestió no para corrourem. Sovint s’argumenta que encara no és el moment de portar a la pràctica la independència per la hipotètica falta d’un consens social suficientment ampli, però i si aquest consens sí que és suficientment ampli? Abans de viure amb el dubte etern val la pena ser políticament incorrecte.

Més incorreccions polítiques: els SMS_ acrònim de Short Messaging Service per si no ho sabien_ de Saura i Sirera. No és realment lamentable que només puguem conèixer la veritable opinió dels nostres dirigents polítics a través de dues fotografies capturades furtivament dels seus terminals mòbils? Que decadent que aquells a qui la legislació atorga un règim d’inviolabilitat perquè puguin fer us de la seva llibertat d’expressió sense la por de rebre coaccions policials o judicials, s’hagin convertit en esclaus d’un formalisme repressor. Quan va ser que els partits van deixar de ser plataformes per nodrir-se de la conjuminació de molts pensaments per convertir-se en difusors de pensament unitari? Això és el que produeix la desafecció i la falta de credibilitat de la política. S’estranyen que llavors tinguem abstencions del 50%?

Som previsibles i avorrits, podem predir amb exactitud els moviments d’uns i altres. Quan es va deixar de sorprendre la gent? La política hauria de ser passió, entregar-se a una causa, assumir riscos. S’ha de ser valent i transgressor si convé, s’ha d’innovar i no s’ha de desistir mai. Només les demostració d’aquesta valentia ens permetrà discernir el veritable lideratge; subscriure’s al populisme o a la teoria del més fàcil si menys riscos és d’una covardia repugnant: és estar governat per la mediocritat. Avui m’he llevat amb el propòsit de ser políticament incorrecte, estic convençut que els disgustos que em pugui portar es veuran compensats amb escreix pel fet de tenir la consciència tranquil·la.